lunes, 26 de marzo de 2012

Yo también soy un nuevo pobre (16)

Yo también soy un nuevo pobre (16):
Hola, me llamo Benartemi, os he escuchado en la Cadena Ser. Me he pasado por vuestra página, me gustaría daros mi apoyo y recibir el vuestro. Mi historia no es diferente que la de otra mucha gente, lo tengo asumido, pero tal y como explicabais en la entrevista, es normal hacer de esta situación algo personal e incluso a veces cometemos el error, por diversos motivos, de hacerlo intransferible. Lo que en realidad pienso que se debe hacer es pensar en positivo y seguir luchando, dejarse ayudar y no pensar de forma soberbia, por muy mal que vaya o mucha vergüenza que nos dé.
En particular a mí la crisis me pilló en Barcelona, con un buen trabajo, un sueldo bastante aceptable y una vivienda de protección oficial de alquiler, que quizá con el tiempo podría haber sido de propiedad. Bueno, pues me vi, siete años después de haber volado para vivir esta grandiosa aventura y habiendo tenido una vida decente, en casa de mamá en Las Palmas. Después de, afortunadamente, conseguir trabajo unos meses después, se me metió en la cabeza crear mi propio negocio. Os prometo que luché, además gasté todo el dinero que tenía, incluida la prestación de desempleo, pero no funcionó. Apenas duró 8 meses. Me generó unas deudas que aun hoy debo. Al poco, por la gracia de la UE, se me concedió una paga de ayuda para la reintegración laboral. Durante ese periodo se me obligaba a formarme. Lo hice y cuando terminé esta formación decidí que como en España no iba a encontrar trabajo, lo mejor era irse fuera. Por fortuna, en aquel entonces, e infortunio después, durante mi periodo en el extranjero, tenía conocidos en el país al que me fui. Éstos me animaron, incluso me dijeron que me ayudarían al llegar y me vendieron muy bien la moto de que hacía falta mano de obra, que no sería muy complicado. Así que me aventuré endeudándome más aún si cabía. Para encontrarme en un escenario que estaba lejos de lo que había previsto, sobre todo porque hay gente a la que se le llena mucho la boca y a la hora de la verdad te dejan tirado. Actualmente, después de esta última aventura, estoy absolutamente desahuciado, sin oportunidad de conseguir trabajo por diversos motivos, sin ingresos y dependiendo de una mujer jubilada de pensión mínima. De vez en cuando me sale alguna chapuzilla, pero esto no es vida, ni para mí ni para ella. Por eso no dejo de buscar, pero ¿sabéis?, tampoco de soñar. Cada vez que veo un escaparate vacío, con un local enteramente a la disposición de un emprendedor con posibles, imagino y sueño con ser yo ese emprendedor, y llenar el local de fantasía. Mucho ánimo a todos los que estáis luchando, y a los que no, más ánimo aún.
Traducció. [CAT]
Hola, em dic Benartemi, us he escoltat a la Cadena Ser. M’he passat per la vostra pàgina, m’agradaria donar-vos el meu suport i rebre el vostre. La meva història no és diferent que la d’altra molta gent, ho tinc assumit, però tal com explicàveu en l’entrevista, és normal fer d’aquesta situació un tema personal i fins i tot de vegades cometem l’error, per diversos motius, de fer-ho intransferible. El que en realitat penso que s’ha de fer és pensar en positiu i seguir lluitant, deixar-se ajudar i no pensar de forma supèrbia, per molt malament que vagi o molta vergonya que ens doni.
En particular a mi la crisi em va agafar a Barcelona, amb una bona feina, un sou bastant acceptable i un habitatge de protecció oficial de lloguer, que potser amb el temps podria haver estat de propietat. Bé, doncs em vaig veure, set anys després d’haver volat per viure aquesta grandiosa aventura i havent tingut una vida decent, a casa de la mare a Las Palmas. Després de, afortunadament, aconseguir treball uns mesos després, se’m va ficar al cap crear el meu propi negoci. Us prometo que vaig lluitar, a més vaig gastar tots els diners que tenia, inclosa la prestació d’atur, però no va funcionar. Tot just va durar 8 mesos. Em va generar uns deutes que encara avui tinc. Al poc, per la gràcia de la UE, se’m va concedir una paga d’ajuda per a la reintegració laboral. Durant aquest període se m’obligava a formar-me. Ho vaig fer i quan vaig acabar aquesta formació vaig decidir que com a Espanya no hi havia manera de trobar feina, el millor era anar-se’n fora. Per fortuna, per aquell temps, i infortuni després, durant el meu període a l’estranger, tenia coneguts al país al qual em vaig anar. Aquests em van animar, fins i tot em van dir que em ajudarien en arribar i em van vendre molt bé la moto que feia falta mà d’obra, que no seria molt complicat. Així que em vaig aventurar endeutant-me més encara. Per trobar-me en un escenari que estava lluny del que havia previst, sobretot perquè hi ha gent a qui se li omple molt la boca i a l’hora de la veritat et deixen tirat. Actualment, després d’aquesta última aventura, estic absolutament desnonat, sense oportunitat d’aconseguir treball per diversos motius, sense ingressos i depenent d’una dona jubilada de pensió mínima. De tant en tant em surt algun treballet, però això no és vida, ni per mi ni per a ella. Per això no deixo de buscar, però sabeu?, Tampoc de somiar. Cada vegada que veig un aparador buit, amb un local enterament a la disposició d’un emprenedor amb possibles, imagino i somnio en ser jo aquest emprenedor, i emplenar el local de fantasia. Molts ànims a tots els que esteu lluitant, i als que no, més ànim encara.

No hay comentarios: